...enrera si no fos per la direcció inequívoca de las agulles del rellotge.

El cel, tot i ser un sostre de ciutat, és blau. Però d’un blau esmorteït. Tinc la certesa de que per l’efecte de la pol·lució. Hi ha cops que la llum del sol queda ocluida per la densitat de l’edificació del voltant que mimva la trajectòria dels raigs de claror. Les ombres esdevenen llargues. De bona gana,  inconscientment, busco la part assolellada de la vorera per rebre l’escalf, passejar, i així arribar-me a certa botiga del carrer Muntaner perquè m’ha vingut una ideia per fer un present.

L’Anna, la noia  que m’atés, és una dona atenta i madura. S’implica amb el que vols oferir,  i això és d’agrair en un món on tot ha de ser instantani. Fins i tot el que vols. I un servidor es ple de dubtes. Per tant fill de la lentitud, a demés de contradictori e indecís en certes ocasions. Tot un prodigi, vaja. 

I em dic que per tot plegat ja existeix el típic: “què vols que et regali? O: què et cal?”  I si no tinc temps o comerços prop meu, opcions, o em fa mandra sortir al carrer, el comerç electrònic està a la meva disposició amb un click. Fins fa poc només els diners  eran electrònics. Ara quasi bé tot. Fins l’amor. Per lo bo i lo dolent. Però “jo no sóc deixe món”, Raimon dixit. Per tant un vell motor amb poca i rudimentària electrònica. Tot i que més evolucionat  que la màquina de vapor, eh !

Dit això torno  a la cleda:

M’agradaria ser com ella d’atent (com  la noia, no com la web. Tot i que aquesta és “no so bad” perquè almenys no  parla massa). Aleshores em dic que els altres hi són presents a la vida per estimar-los i aprendre lo bo,  i estalviar nos  lo dolent d’ells. A emmirallar-nos, vaja.  I és que arribo a la conclusió amb facilitat de que tots som purs en origen, bons vull dir, el que pasa és més aviat que el nostre “jo” embolica la troca quasi bé sempre. És tan fort!

L’Anna no és una joveneta. Però em resulta difícil posar-li una edat certa. En qualsevol cas és, amb escreix, agradable i simpàtica. I això no té preu  paguis poc o molt per alguna cosa a canvi.

I tan bon punt m’acomiado  de  la botiga de l’Anna, em dic que avui faig sort perquè  entro decidit a un altre comerç i torna a ser una noia que demana per l’interès que m’ha portat fins allà. Li explico. M’atén prou bé, però l’electrònica  i les poques ganes de comprar per un mateix em superan. Sóc tan mandros!. Sospiro i em dic que sempre em pasa el mateix:  que ’l preu em sembla alt (si és per mi l’enginy), i se’m fa una muntanya  traspassar les dades del vell al nou. Comencem bé. En conclusió, li agraeixo l’atenció i toco el dos cames ajudeu-me. En certa manera indignat per un preu de recompra d’un telèfon de dos anys. Tan gran és l’obsolescència  tecnològica? —÷li qüestiono abans de sortir del comerç. Ella no sap on mirar. Jo tampoc—. Per l’altre content de viure, que no de no veure ni de no beure, i de compartir una escena de carrer i el món amb tu, i amb tots vosaltres.

Al cap i a la fi m’ha servit d’algo sortir avui al carrer, i entrar a dues botigues al haver tirat  del fil, més d’hora que tard, anant cap a casa.