L’ombra és quelcom versemblant a l’essència de l’esperit: un aquiescent baluard. La seva presència em fa sentir les arrels: aquesta és la meva ànima, la meua terra i de vegades el meu àngel que m’esguarda.

Amb ella vaig néixer. -M’assegur-ho-. L’ombra és la vida més baixa quan mirem al terra i la més alta quan la dirigim al cel, mentre s’enfila, trapella aquesta, per una pared. Amb ella rau la primera mirada, el paisatge de la juventud; l’empremta dels primers amors; l’indret des d’on els estels ens semblen més abastables; on somiem i on neix aquella veueta xerraire que, de tant en tant, ens guia per aquest món aspre i invencible. És la vida mortal: tots, absolutament tots, carreguem amb el fardell ple de records, per un altra banda darrera cosa que veurem en morir-nos i la que pot ser veuen els nostres estimats morts encara vius dins la follia de la memòria.

Prenc el cafè. Deixo la tassa sobre el moble baix de fusta exòtica. Reflexiono i m’abandono com d’habitud. Malgrat són cap els volts de les deu, romanc decididament a sopluig de l’ombrall del Maset Blanc encara embolcallat de parets pàl·lides i a redós del vent que s’ha capgirat impregnant d’un temperament poc contingut.

M’asseguro amb dubte que és el vent qui corre per fora, per dins i per l’esperit. Sempre. Passa com un veler, prest, impel·lit tan sols pel coratge del vent posant blanc sobre blanc a les seues veles i als blancalls. Ones i barca solquen el mar àgils, amb la suficiència  d’un au pelàgica, un imparable vol com la llum d’una pensada.

I des de la bonhomia de la casa de camp, me’n adono del desencadenament de la naturalesa impregnat alhora dins un vent amatent ple d’agudesa.

Se’m fa que aquest és d’un blau disolt, conseqüència d’un tel de núvols vaporosos, que a estones curtes i delicades ratlla l’albur de l’opacitat; i d’altres, radiant i brunyit, fa la vida impossible enfora.