Camí de Can Tonevi. Sant Elm. Cala en Basset. La Trapa. Mallorca. 

He passat d’un món sense sorolls a submergir-me en un musical. El fet és que al endinsar-me en el camí de can Tonevi,  vorejat de pins,  es confon amb una orquestra pel cant de las cigarras. L’ombra com fidel companya tiba de la meva má i acabem extraviats en una conversa errant enmig d’un concert.

El bosc atapeït de pins em proporciona frescor, i filtra la claror del sol amb escreix. Amb el seu favor tot és més soportable i a canvi s’endú  el meu cos atrotinat de passeig a canvi (de nou) de que s’oblidi de la canícula de finals de Juliol. 

Sé que no he canviat de lloc perquè la música, el cant de la cigarra, aguanta els embats del silenci, i perquè en certs revolts del camí resona el flaire a resina de pi i apareix una llum esfereïdora que crema la pell. Si no fos perquè em guia...Però l’ombra torna accelerada  a brindar-me el seu auxili o sopluig. I em dic que la vida es bonica i que soc un afortunat errant quan la visc així envoltat de naturalesa, malgrat que, de vegades, las llàgrimes brullan d’unes conques confiades on rau la mirada. És un embolcall d’emoció. Poc més, tot i que sé és suficient.

Retiro el embolcall dels pins i d’ombra  i de sobte em reb la Mediterrània com un enorme desti. El indret, la cala en Basset, es d’un blau punyent, roca, sorra i alga. Una barreja de nostàlgia, nitidesa i calma. Em toca la mà de Déu, amb una delicat, humit i salat tacte dols. I vet ací que em capbuso en el seu medi  líquid.Tot està enormement quiet quan succeeix el relat i això és un bàlsam per  la mirada. I em fa aclucar el pensament  per retrobar-me amb certe essència que tenia perduda. I és quan el camí millora, es fa mes fàcil, dòcil, i em permet escriure de nou mentre camino. I em pregunto: “quina necessitat de fer dos coses alhora? “Impaciència pot ser, o no sapiguer discernir,  perquè sempre aprenc o m’ho semble”, es la resposta. 

I arrossego la manca de son de la nit passada cap el cim de la Trapa i em deixo portar per la bellesa  de l’indret tot i que l’ascensió continua amb un posat greu i desafiant.

De nou la penitència és fa llarga, i és el torn de la pregunta: què faig aquí? Una Mirada perduda entre encontre de cel i mar te la resposta.

(DIA 5)

Escric sobre el cinquè dia dos dies després. Vaig dormir al refugi del corral Blanc prou bé però amb el neguit de que això s’acaba, tot i que soc conscient que de moment no i que començaré un altre travessa algun dia. Em vaig llevar a les sis del mati. El dia estava una mica bromós, suposo que de la pluja que va caure a partir de mitja tarda el dia anterior. Vaig introduir un canvi a la ruta per deixar de costat el GR 11 que em portaria a Núria i pujar al Puigmal primer, per  caure un cop assolit  per la vessant contrària cap a la vall del santuari. Vaig pujar des-de la vessant de Planoles passant  pel que és coneix com pas dels lladres. La ...

Avui he dormit bé, tot i que cap als volts de mitjanit m'he despertat tot suat. Fins i tot he mullat els llençols. La pell ha apercebut el tacte plàstic i fred de la funda del matalàs. Mig adormit m’he canviat de costat, al sec. El llit era gran i m'ha permès fer-ho. He continuat dormint fins a l'alba. He arribat a la conclusió de què la suor podria ser resultat d'haver tingut una mica de febre conseqüència del cansament i  la lipotímia d'ahir, i que vaig arrossegar un...

Avui he despertat al refugi de Malniu. Eres les sis. Trenc d'alba. La poca llum es colava pels finestrals de l'habitació amb il·lusió renovada de començar el dia. He tingut el mateix sentiment. He sortit del refugi a gaudir del silenci encara més gran i m'he quedat bocabadat veient com sortia el sol. Ha sigut un espectacle de colors. El cel estava guarnit per uns núvols alts i rosats que semblaven de cotó. El bosc encara està fosc com a contraposició.
He dormit prou bé. La primera fase de deu a dues. Després m'he tornat a quedar adormit fins que m'he llevat.
Mentre escric els records vaig caminant per una pista forestal cap a Puigcerdà. He d'estar...